Reproducció basada en un dibuix original de Jordi López Querol.
Les plantes habiten La Casa Verda. L’omplen de vida i color. Però perquè això passi no n’hi ha prou de plantar-les a qualsevol lloc. Algunes necessiten molta llum, d’altres més humitat. Algunes poden viure amb molt poca terra. D’altres en necessiten força més.
Amb el temps ens vam adonar que ens agradava veure plantes per tot l’exterior de La Casa Verda. Que, des de qualsevol racó, en poguessis veure. Que apareguessin pertot arreu.
També vam descobrir que hi havia racons on aconseguir-ho no era tan fàcil. Sobretot en algunes parets de pedra exposades durant moltes hores al sol de l’estiu.
Podíem renunciar a tenir plantes allà.
O podíem intentar posar-los-ho una mica més fàcil.
En aquest annex mostrem tres petites solucions constructives que van sorgir d’aquell intent.
1. Arrels a l'ombra a l'altra banda de la paret
En aquella zona, una paret separa una cara orientada al nord d’una altra orientada al sud. Mentre que a la primera era relativament fàcil mantenir-hi la vegetació, a la segona el sol de l’estiu complicava força les coses.
Una de les plantes tenia branques prou llargues per travessar el mur. I a en Jordi se li va acudir una solució curiosa: I si les arrels es quedaven a la cara nord i la planta apareixia per la cara sud?
Es va deixar una obertura al mur perquè la planta el pogués travessar.
D’aquesta manera, les arrels quedaven protegides al costat més fresc, mentre que la part visible de la planta apareixia a l’altra banda.
Va funcionar.
La planta va aconseguir mantenir-se verda fins i tot durant els episodis de calor més intensa de l’estiu.
2. Jardineres per contenir més terra
Volíem tenir plantes a la paret. En vam plantar algunes. Moltes no sobrevivien. El principal problema era una combinació de poca terra i molt de sol directe. El sol escalfava les pedres i, amb elles, la poca terra disponible. Per això en Jordi va pensar a construir unes jardineres que permetessin contenir més terra i protegir-la millor del sol.
En veure-les, algú podria pensar que aquelles jardineres es van construir com un element decoratiu.
Però no va ser així.
La seva forma va néixer d’una necessitat molt més senzilla: donar més terra a les plantes i mantenir-la més ben protegida del sol.
3. Voladís per a les plantes
En aquella paret hi vam posar algunes plantes que semblaven capaces de viure amb poca terra. A l’hivern i a la primavera feien força goig, però arribava l’estiu calorós i s’assecaven. Encara que les reguessis cada dia.
Aleshores a en Jordi se li va acudir una solució.
I si els proporcionàvem ombra durant l’estiu sense impedir que rebessin el sol de l’hivern?
Va construir un petit voladís amb la mateixa pedra volcànica de la paret.
Aquella solució permetia fer dues coses.
Proporcionava ombra a les plantes que vivien a sota i, a sobre, permetia posar-hi terra perquè d’altres poguessin créixer en aquella mateixa paret.
Avui algú pot veure’l i pensar que estava previst des del principi.
Però no.
Va aparèixer després, simplement perquè volíem que allà també hi poguessin viure algunes plantes.
Cap d’aquestes solucions era necessària per construir la casa.
Hauríem pogut prescindir-ne. També de les plantes que intentàvem protegir.
Però amb el temps vam aprendre una cosa força senzilla: cada planta necessitava unes condicions diferents. Més terra. Menys sol. Un lloc diferent per a les seves arrels.
I quan era possible, intentàvem proporcionar-los-les.
Potser perquè, després de conviure tants anys amb elles, va passar una cosa curiosa.
Ens feia sentir bé veure que elles estaven bé.
Potser aquella era una recompensa suficient.
Fa anys que construïm La Casa Verda.
Sense presses.
Intentant cuidar cada petit detall.
Tant de bo qui s’hi acosti pugui sentir la cura amb què l’hem construïda.
